Fundació Miró
Alguns dels autors de l'exposició: Joan Miró, Antoni Gaudí, Julio González, Alexander Calder, Apel·les Fenosa, Lygia Clark, On Kawara, Robert Smithson, Bruce Nauman, David Medalla.
Comissariada per David Bestué amb Martina Millà.
(15 d'octubre 2021 — 6 de març 2022)
La Fundació Joan Miró és una institució cultural de Barcelona, la qual resguarda algunes de les obres més representatives (pintures, escultures i tapissos) del pintor.
L'exposició que vam veure estava dividida per set sectors diferents:
1. EL SENTIT DE L'ESCULTURA
Aquesta secció inclou obres que exploren qüestions físiques i temporals, les quals qüestionen els marges de la seva pròpia estabilitat i durada. D'altra banda, les diverses obres ensenyen l'evolució de l'escultura durant els anys, on es poden apreciar transformacions semblants en les que es produeixen en altres aspectes.
Personalment em va semblar interessant però no va ser una de les meves preferides.
2. ARS INFAMIS
Aquesta part de l'exposició ens va ensenyar les coses que es poden arribar a fer a través de l'ús de motlles i altres tècniques de reproducció.
La tècnica del buidatge per exemple, va permetre a l'arquitecte incorporar certs elements com còpies de vegetals, animals o persones al conjunt escultòric de la façana del naixement de la Sagrada Família de Barcelona.
Al igual que l'anterior aquesta tampoc em va cridar l'atenció.
3. ART CRU
A principis del segle XX les característiques formals de l’escultura van deixar de considerar-se jeràrquicament superiors respecte dels seus components materials. Artistes com David Medalla, Robert Smithson o Eva Lootz deixen obsolet el binomi forma-imatge i la supremacia del filtre òptic i aposten per obres que es resisteixen a construir una forma tancada. També presenten en aquest àmbit d'intervencions a través de les quals es transforma l’estat d’una sèrie d’elements amb la finalitat de descobrir-ne la composició.
Personalment aquesta va ser la part de l'exposició que em va agradar més, el fet de ser obres en moviment cridava molt l'atenció.
4. ESPAI
La selecció d’obres que es pot veure en aquest àmbit pren en consideració aspectes físics i espacials. Leandre Cristòfol o Lucio Fontana confronten en les seves obres el vertigen que produeix la consciència del cosmos com una extensió sense contorn, principi o fi. A partir de la dècada de 1960.
Personalment em va cridar l'atenció una de les obres d'aquesta part nomenada "El corcovado", d'Alexander Calder.
5. PRESENT CONTINU
Més enllà de la seva relació amb l’espai —de la seva funció d’ocupar de la millor manera un lloc—, molts projectes escultòrics s’ocupen també d’allò que té a veure amb la seva durada. En sortir de la seva dimensió teòrica i enfrontar-se a la seva dimensió temporal, l’escultura ha de lluitar contra un procés inexorable de desgast.
6. UN COS NOU
El mite de Pigmalió narra la història d’un escultor que fauna estàtua tan perfecta que acaba adquirint vida i nom: Galatea. Aquesta faula no deixa de ser una més de les múltiples adaptacions que bona part de les cultures del món han fet del relat del Gènesi, en què una divinitat esculpeix a l’ésser humà a partir d’elements inerts.
7. CONTACTE
Els escultors es troben amb la dificultat d’abordar en un sol volum el contacte entre dues figures, contorns que pugnen per una fusió que mai s’ateny del tot.
Aquesta representació s’abordarà de múltiples maneres, intentant
introduir matisos més reivindicatius, afectius o sensuals. D’altra banda, a ningú li passa per alt que la representació del contacte entre dues persones s’ha convertit en una cosa estranya en el nostre entorn des de la irrupció de la pandèmia de la Covid-19.